Entrevista amb el director de Festival de Cinema Europeu de Sevilla, que va celebrar la seva XVI edició el passat divendres 8 de novembre. José Luis Cienfuegos (Avilés, 1964), va arribar el 2012 a la direcció del festival amb la missió d’unir el nom de la ciutat al cinema. Set anys després, la ciutat sevillana s’ha convertit en una cita ineludible on el cinema europeu actual es barreja amb un cinema espanyol més desconegut pel gran públic.

Com vas aconseguir, el 2012, començar a portar la direcció d’un Festival com aquest? Què sents al respecte? Ja mentre estudiava a la Facultat de Psicologia de la Universitat d’Oviedo vaig començar a programar cicles i activitats formatives juntament amb altres quatre companys amb qui vam posar en marxa l’Aula de Cinema. El que organitzàvem era cada vegada més gran i això em va portar a col·laborar amb RNE, entrar a l’Obra Cultural de Cajastur (avui Liberbank) i el departament de Premsa del Festival de Cinema de Gijón. Al 1995 em van oferir la direcció d’aquest certamen (cosa que a dies d’ara em sembla una missió gairebé suïcida, una colla de gairebé vint anys al comandament d’una mostra de més de 30 anys d’història) i vam fer un canvi radical i de cert desvergonyiment en aquell moment, cap a un festival de cinema jove, independent i arriscat. Per allí van passar fins el 2011 Aki Kaurismäki, Abbas Kiarostami, Lisandro Alonso, Pedro Costa, Claire Denis, Léos Carax … i la plana major de cinema independent americà: Todd Haynes, Todd Solondz, Paul Schrader, Muntanya Hellman, Larry Clark, etc. El 2012, ja al davant front del Festival de Sevilla ens vam proposar recuperar-lo per la ciutat, potenciar la idea original del seu fundador, Manolo Grosso, i convertir Sevilla en el punt de trobada de nous autors i grans creadors de cinema europeu contemporani amb el seu públic, però també en un lloc de trobada i debat.

Més de 28.000 estudiants van participar en l’última edició del Festival i des del 2012 s’ha triplicat el nombre de centres educatius implicats. Quina rellevància té aquest increment per a tu? És més aviat la prova de la implicació del col·lectiu educatiu. Agraeixo fins l’infinit el seu suport i implicació, que ens ha ajudat a créixer i a superar-nos, exigint -com ha de ser- i apuntant millores.

La veritat és que es pot programar per a joves de moltes maneres. I en ocasions és el recurs per augmentar xifres d’assistència dels festivals. A Sevilla sempre hem tingut clar que als joves cal programar-los d’una altra manera, no únicament com a gestió de formació de nous públics. Perquè programar pel·lícules sense més no em sembla acceptable de cap de les maneres. Per aquest motiu, per a nosaltres, les seccions Cinèfils del Futur (pel·lícules per a joves de 13 a 18 anys) i Europa Júnior (per menys de 12) tinguin el mateix valor que la oficial o Noves Onades. De fet, alguns títols poden participar tant en la principal secció competitiva com en Júnior o Cinèfils. En aquest sentit, no tenim prejudicis, més aviat al contrari. L’exemple més clar està en el debut en la direcció del mestre de la il·lustració Lorenzo Mattotti, que amb ‘La famosa invasió dels óssos a Sicília’ es va alçar aquesta última edició amb el triomf en Júnior més una Menció Especial de Jurat de la Secció Oficial.

Iniciatives com la dels Joves Programadors, en col·laboració amb l’associació A Bao a Quo (en la qual ensenyem què és programar, com i per què es selecciona una pel·lícula, quina diferència la programació de Sevilla d’altres festivals …), els tallers, l’edició de guies didàctiques, el contacte directe amb la vintena de directors que es presenten en aquesta secció i l’organització de debats i trobades, conformen un tot que es retroalimenta, viu i roman en constant evolució.

El principal objectiu d’aquesta edició del Festival consisteix a apropar el cinema als joves a través d’històries que connecten amb els seus problemes, dubtes i anhels. Per què heu decidit posar el focus en els joves?

Se sol parlar de que els joves que acudeixen a les nostres sessions són “els espectadors de l’endemà” però no tot és tan fàcil ni immediat. De fet, un dels reptes dels festivals i del cinema europeu, del cinema d’autor en general, és que es produeixi el relleu generacional, resistir a aquesta tendència que és l’envelliment de la mitjana d’edat dels espectadors que van a sales de cinema independent, de cinema d’autor … de cinema europeu, en definitiva.

La programació de Cinèfils del Futur (de 13 a 18 anys) és provocadora, oberta … a vegades em fa l’efecte que quan es programa cinema o es promouen activitats culturals per als joves hi ha massa filtres, cada vegada som més políticament correctes o prudents i això implica una evident pèrdua d’immediatesa, de frescor.

El cinema és una eina fonamental per l’educació i així ho demostra la selecció de l’edició número 16, en què els joves són espectadors i, alhora, protagonistes. Quina importància li dónes al talent jove, en aquest cas enfocat al món del cinema?

És missió fonamental dels festivals donar suport als nous talents, presentar els seus treballs i en la mesura del possible cooperar en la posada en marxa dels seus futurs projectes. En el context d’un festival de cinema com el de Sevilla, els nous realitzadors espanyols es troben amb els seus homòlegs europeus i comparteixen coneixement en les sessions de treball que s’organitzen, plantegen vies de col·laboració i, per descomptat, una cosa tan fonamental com és el contacte amb els espectadors. És aquí, en una sala de cinema, davant del públic, on són conscients per primera vegada de les dimensions reals de la seva pel·lícula, de l’abast, del potencial i, sobretot, de com la seva obra és entesa.

La Fundació Banc Sabadell té com a voluntat principal donar suport i fomentar entitats que impulsin el talent jove. Com perceps aquesta col·laboració amb el Festival de Cinema Europeu de Sevilla?

No hi ha res millor per aquest tipus de col·laboracions que treballar en una àrea específica, centrar els esforços en aspectes concrets d’un programa. Quan els objectius són comuns i les línies d’actuació tan definides, la suma de forces produeix un efecte molt més potent, un major abast i una imatge de fermesa, de treball en equip molt estimulant.